Oracions d'infinitiu
1.1 Definició:
L'infinitiu es defineix com substantiu verbal neutre. Com a substantiu exerceix les funcions de subjecte o complement directe; com a verb expressa temps i veu, tendrà subjecte i podrà/deurà portar els seus complements.
1.2 Sintaxi:
Les construccions que l'infinitiu presenta en llatí son: infinitiu sense subjecte propi, infinitiu amb subjecte propi i la construccio personal.
Infinitiu sense subjecte propi.
L'infinitiu no compta amb subjecte propi, bé perque el seu subjecte és el mateix que el del seu verb principal, o bé perquè es tracta d'un subjecte indeterminat. En aquest cas l'infinitiu es tradueix pel nostre infinitiu.
Ex: Multis displicet philosophari.
L'infinitiu amb subjecte propi.
L'infinitiu porta un subjecte en acusatiu. A la traducció, l'oració d'infinitiu ha d'anar introduïda per la subjunció “que”.
Ex: Credo discipulos laborare.
Construcció personal.
Són construccions en què l'infinitiu depèn sempre de verbs en veu passiva, i en què el subjecte del verb principal (en nominatiu) és també el subjecte de l'infinitiu. Per a la seva traducció, passarem el verb principal passiu a passiva impersonal, i d'ell farem dependre l'oració d'infinitiu, introduïda per 'que', amb el nominatiu com a subjecte.
Ex: Videor mihi sero adventurus esse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada