Aquestes oracions indiquen el temps en què es verifica allò dit en l'oració principal. Poden expressar també duració i freqüència. El mode més corrent és indicatiu. Les conjuncions temporals són:
CUM - en indicatiu: es fa servir en indicatiu quan té purament sentit temporal.
CUM en subjuntiu - combina el sentit temporal amb un matís causal (cum històric)
CUM en subjuntiu - combina el sentit temporal amb un matís causal (cum històric)
- ús de l'imperfet quan l'acció és contemporània a l'anterior.
- ús del plusquamperfet quan l'acció és anterior.
Altres conjuncions
- antequam, priusquam: abans que
- postquam: després que
- ubi: quan
- ut, simul ac, statim ac: tan prest com
Traducció: El cum històric es tradueix al català com un gerundi simple si el verb està en imperfet i com un gerundi compost quan el verb està en plusquamperfet.
Ex.
Cum rosam uiderat, tum incipere uer arbitrabatur. (Ciceró)
Després que havia vist una rosa, pensava que començava la primavera.